S'està fent cada cop més tard. 2

En un llibre de publicació recent, Radicales libres –interessant, com la majoria dels seus assaigs-, José Maria Ridao escriu: Otto Rosenberg –un gitano que va patir la persecució nazi- sufriría una decepción tanto más profunda cuanto que ponía en entredicho su secreta esperanza de que ningún sistema político podría jamás abolir la compasión. La lectura d’aquestes paraules va coincidir amb la reunió del BCE a Barcelona, vigilada per terra, mar i aire, i vaig pensar que acabava de trobar una formulació precisa del diagnòstic del que està passant a Europa i més específicament a alguns països, entre els quals hi ha Espanya. L’organisme que dirigeix, sense cap autoritat moral, Mario Draghi celebrava una de les cerimònies perfectament programades per abolir la compassió. La irritació que em produïen les imatges va activar-me la ironia i per un moment vaig pensar que el que veiem eren dibuixos de “El Roto”: una foto de grup dels culpables de la malaltia -que, com els bruixots, s’havien convertit en els responsables de la cura-, somrients davant les càmeres que immortalitzaven la barbàrie; una altra foto dels mateixos en un dels grans àpats de celebració de la cerimònia obscena per confirmar, entre tast i tast de bons vins i d’aliments de qualitat suprema cuinats amb receptes sofisticades, que la compassió anava debilitant-se adequadament; una altra foto d’un policia estirat amb un fusell amb mira telescòpica protegint-los de no se sap ben bé qui... La ironia va donar pas a la tristesa quan vaig escoltar el meu president demanant al nunci del final de l’Estat del Benestar a Europa, que donessin una oportunitat a l’esperança. Un representant polític legitimat pels vots dels ciutadans suplicava caritat a uns senyors que no representen ningú, que no estan legitimats democràticament, però que intervenen descaradament en les nostres vides. Aquestes imatges es barrejaven amb el record de la faula Els animals empestats: el lleó, el rei, després de constatar que la pesta s’escampa per les seves terres ordena que es busqui el culpable de la epidèmia. Amb una dignitat falsa confessa que potser ell en té la culpa, perquè ha devorat convulsivament xais i fins i tot un pastor, però la guineu, el llop i d’altres animals aristocràtics s’encarreguen de treure-li del cap aquestes cabòries girant-li l’argument –"és un honor pels devorats"-. La guineu, el llop i totes les altres bèsties amb “càrrec” confessen presumptes excessos i els neguen immediatament. Al final, només queda el ruc. No hi ha dubte: ell és el culpable de la pesta, perquè ha gosat menjar-se l’herba d’un camp. Ha de patir i morir perquè la resta d’animals se salvin. La reunió de Barcelona em va semblar una posta en escena molt vella, però fastuosa, d’aquesta faula. De fet, feia quatre dies que s’havien infligit càstigs als malalts, als majors de 26 anys sense feina, als “sense papers” i un conseller de la Generalitat havia suggerit als joves catalans que se n’anessin a fer de cambrers a Londres. Una altra obra va acabar d’omplir la visió esperpèntica de la setmana passada, Los barateros, l’excel·lent article que Mariano José de Larra va escriure l’any 1836. Discuteixen un barater i la societat. El barater es queixa que la societat no el protegeix, només el castiga. I la societat li respon: Porque mis leyes, baratero alcanzan con la pena a aquellos a quienes no alcanzan con la protección. Ellas renuncian a amparar, pero no a vengar; lo bueno de ellas, baratero, es para mí, lo malo, para ti; (...) tú no puedes castigar mi negligencia y mi falta de amparo. Quan el barater li fa la pregunta fonamental, ¿Y la igualdad ante la ley, sociedad?, la societat contesta: Hombre del pueblo, la igualdad ante la ley existirá cuando tú y tus semejantes la conquistéis (...) Y de qué te quejas, pueblo? No renuncias a tus derechos en el acto de no reclamarlos? ¿No lo autorizas todo sufriéndolo todo? En aquestes paraules hi ha la fórmula de la rectificació. Els ciutadans no podem sofrir-ho tot, perquè és el mateix que autoritzar-ho tot. ¿Què podem fer? Abans d’aventurar una resposta a aquesta pregunta convé reflexionar sobre l’estratègia del neoliberalisme salvatge. Altre cop ens il·lumina José María Ridao, a Radicales libres, quan descriu la crisi dels anys trenta del segle passat: Grandes períodos, grandes procesos, grandes trastornos: una descripción del mundo, en suma, donde las figuras de una abstracción colectiva ocuparon el lugar de los acontecimientos reales, que sus contemporáneos sólo vivieron, sin embargo como acumulación de dramas individuales en paralelo, en radical e incomunicable soledad. S’ha construït un gran relat quasi mític. D’una banda, els mercats totpoderosos, cínics i capriciosos –com els déus de l’Olimp-, que inspiren els sermons dels sacerdots que sublimen el dolor i li confereixen un sentit: el patiment d’avui és imprescindible si no volem caure en el precipici. De l’altra els governs oferint els sacrificis pertinents que calmaran la ira dels totpoderosos. I flotant en aquest univers líquid –fals-, els ciutadans damnificats, entre els quals hi ha, condemnats a l’atur, cinquanta de cada cent joves. És aquest relat el que ens obliga a suportar que Mario Draghi sentenciï: "la primera prioritat és l’estabilitat de preus; la segona prioritat és l’estabilitat financera"... S’ha de abandonar aquest relat i les regles que se’n deriven i s’ha d’exigir als nostres representants legítims que també abandonin aquest terreny de joc, on no hi ha els ciutadans. Potser els ciutadans podríem començar amb una declaració solemne: no estem disposats a acceptar que s’aboleixi la compassió, per tant, estem disposats a compartir el que tenim, perquè tots tinguem, encara que alguns, la majoria, tinguem menys. Deixo les implicacions polítiques d’aquesta declaració per al proper article.