S'està fent cada cop més tard. 3

En el primer article d’aquesta sèrie vaig intentar sintetitzar les meves preocupacions en la degradació de la política. Em referia a la política tal com es va anar configurant a partir de 1945: des de la salvaguarda dels principis de les velles declaracions fundacionals es concretava un objectiu extraordinari, l’Estat del Benestar. Des de pactes tàcits i d’acords explícits, teixint costums i promulgant lleis, la ciutadania se sentia protagonista d’un procés de millora modesta de les condicions de vida pròpies i, sobretot, de la construcció d’una arquitectura sociopolítica que oferiria a les generacions futures unes oportunitats individuals i col·lectives mai imaginades.

Aquest període excepcional, amb tots els seus clarobscurs va durar només trenta anys. Reagan i Tatcher van encapçalar la croada que havia d’aturar un procés -“intolerable” des del punt de vista de molts- en el qual l’equitat tenia massa prestigi i pertorbava els somnis dels grans especuladors.

Trenta-set anys més tard, el 23 de febrer de 2012, Mario Draghi va enviar un missatge a ultratomba dirigit a l’excowboy i a la dama de ferro a través del Wall Street Journal: The European social model has already gone. El model social europeu s’ha acabat. No era una descripció, era el clam de victòria del president del Banc Central Europeu. Un clam precipitat, perquè a continuació prescrivia els nous càstigs que s’havia d’infligir als ciutadans. És a dir, sembla que la feina no està acabada, la qual cosa ens permet continuar dient que “s’està fent cada cop més tard”.

Podria ser que l’excés de zel i la pulsió infinita de la cobdícia siguin l’oportunitat dels ciutadans, abandonats pels partits i els seus dirigents. Ara bé, és imprescindible que ens despullem de tots els qualificatius amb què ens han emmascarat (audiència, consumidors, clients, públic, poble... ) i ens reivindiquem essencialment com a ciutadans, és a dir, subjectes de sobirania.

La primera manifestació que haurem de fer és que un ciutadà que compleixi les lleis i practiqui els costums democràtics no pot ser intervingut. No pot tolerar les imposicions de normes que no deriven de la seva sobirania sinó que venen imposades per jugadors de casinos especulatius.

A continuació haurem de reivindicar la veritat. La informació contrastada i organitzada que permeti definir la situació actual. (Quina llàstima –o quina injustícia- que en el món actual no puguem obtenir aquestes dades entrant en alguna web governamental o de partits).

A tall d’exemple, a mi m’agradaria saber les raons per les quals m’exigeixen tants sacrificis pel fet de ser espanyol, perquè les dades parcials de què disposo són que a Espanya, l’any 2011, el deute exterior total per persona era de 41.000 €, mentre que el de Alemanya era de 50.000, a França de 66.000 i al Regne Unit de 117.000. Em costa d’acceptar que retallin la Sanitat quan aquí només gastàvem uns 3000 € per habitant i a França l’augmentaven a 4.600. També em fa mal saber que a França el pressupost d’educació de 2012 va augmentar un 0,9 % respecte l’any anterior mentre que a Catalunya, en dos anys ha baixat el 15% o que el de cultura creixés a França un 3% respecte el 2010 i aquí haguem de viure en la misèria. Se’m dirà que he de tenir en compte altres factors. Ho accepto. És el que demano: que posin damunt la taula tots els factors i no la pujada o la baixada de la borsa o de la prima de risc. Convido els lectors a llegir l’estudi de la BBC i entendran els meus dubtes: http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696

Ara bé, els ciutadans només tindrem força si ens la donen les organitzacions que ens acullen i ens representen. Algunes se’ns han fet molt velles, però al meu entendre no en sobra cap. Més aviat, en falten, perquè les noves organitzacions poden emparar i animar els que no se senten representats i, també, poden fer sortir els partits, els sindicats i altres organitzacions madures dels universos tancats on es troben i donar més pluralitat i més força als mitjans de comunicació.

Els que segueixen aquest bloc saben que sóc partidari de la creació d’un nou partit socialdemòcrata català-europeu que neixi i s’estructuri d’acord amb les necessitats de la segona dècada del segle XXI, però avui m’agradaria formular una pregunta/proposta.

Parteixo de la convicció que el problema més greu és l’atur juvenil. Lamento donar més dades, que impedeixen una lectura fluida d’aquest article. Són de 2011 (1).

Mitjana d’atur de persones de 30 a 64 anys a Europa: 14%. A Espanya: 19%
Mitjana d’atur de persones de 25 a 29 anys a Europa: 14 %. A Espanya: 30,4%
Mitjana d’atur de persones de 20 a 24 anys a Europa: 18,6 %. A Espanya: 39,8 %
Mitjana d’atur de persones de 15 a 19 anys a Europa: 21,4 %. A Espanya: 50,6 %

(Es poden consultar d’altres dades en l’adreça següent: http://www.travail-emploi-sante.gouv.fr/IMG/pdf/2011-039_v2.pdf)

Allò que es creï no pot prescindir dels joves perquè són els principals perjudicats de l’enorme injustícia social i política espanyola. Vet aquí la pregunta/proposta: ¿els impulsors d’aquest nou partit, potser a partir d’estructures prèvies, no haurien de ser fonamentalment i majoritàriament joves? La xarxa pot esdevenir primera àgora d’anàlisi crítica respectuosa (sine ira et studio) i d’organització eficaç. Molts dels que van impulsar la restauració democràtica dels anys setanta tenien entre vint i trenta anys, ¿què impedeix que la defensa de la democràcia (perquè es tracta de defensar-la) i la seva millora tingui com a agents ciutadanes i ciutadans d’aquestes edats?







(1)Pròpiament, aquestes dades són dels països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, , Noruega, Països Baixos Portugal, Regne Unit i Suècia.