De l’Estat de les Autonomies a l’Estat contra qualsevol autonomia

Tenia previst publicar el segon article d’aquesta sèrie la setmana passada, però la lectura del “Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración local” (versió 18.02.13) m’ha portat a tornar-lo a escriure i a dividir-lo en dues parts.

I. CONTRA L'AUTONOMIA LOCAL

Els sectors que després de la mort del dictador Franco van aconseguir retenir el poder a Espanya –i que ara l’ostenten- tenien por dels Ajuntaments. M’imagino que es devien alegrar que la Constitució que van acceptar de mala gana no atribuís cap poder polític real als governs locals.

El record les últimes eleccions municipals a Espanya, el 12 d’abril de 1931, era viu. Havien precipitat el canvi de règim: dos dies més tard es proclamava la Segona República.

Del 1975 al 1979 es van conjurar moltes instàncies i es van esmerçar molts esforços perquè no tornés a passar. Això explica el retard de la convocatòria; el fet que no es tingués en compte la Llei Municipal de Catalunya, que indicava que la primera convocatòria d’eleccions municipals seria efectuada pel Govern de la Generalitat; la definició d’un marc d’actuació dels Ajuntaments molt restrictiu. El mateix marc que va consolidar la Llei de Bases del Règim Local de 1983. Les administracions locals podien tenir totes les iniciatives que volguessin, però el mínim de capacitat política i econòmica.

La por era fundada. Van guanyar els partits d’esquerres i la immensa majoria de les ciutats importants d’Espanya es van preparar per donar la benvinguda a governs municipals diferents de debò, persones enemigues declarades de la dictadura, que venien de les associacions de veïns, dels sindicats, de la militància política clandestina.

Segur que es van convocar reunions urgents en despatxos d’olor ranci i molt poder per evitar “com fos” el que deurien anomenar “nou Front Popular”.

No és difícil imaginar-nos-ho si consultem a les hemeroteques la premsa d’aquelles setmanes. Tierno Galván, el nou alcalde de Madrid declarava literalment No soy partidario del Frente Popular. El Ayuntamiento tiene que ser centro de paz, de diálogo, de colaboración, muy distinto del Parlamento. ¿Qui era el destinatari d’aquestes paraules?

A Catalunya, Ramon Trias Fargas signava un article sorprenent: La entrada de los socialistas en algunos ayuntamientos y muy concretamente en el de Barcelona no tiene porque ser algo irremisiblemente negativo. I continuava: Si el Gobierno socialista sabe ser realista, sensato y eficiente en la solución de los problemas cotidianos (…); si sabe tener presente que los ayuntamientos, precisamente porque la eficacia y la buena gestión son su primer objetivo, deben administrar bien y sobre todo con igual trato para todos, entonces me parece que el Gobierno sociaIista en las poblaciones donde el voto popular lo justifique, puede preparar pedagógicamente el terreno para la alternancia en el poder, sin la cual la democracia se hace ilusoria. En todo caso, no hay que exagerar las cosas. Es frecuente que el público piense en materia de política municipal de forma distinta a lo que piensa cuando se trata de la política estatal. En muchos países se vota más conservador en las elecciones generales, que son las que definen el modelo de sociedad. Véase el caso de Francia en los últimos tiempos. En otros lugares, el electorado suele dar el voto en las municipales a los partidos que en el Parlamento están en la oposición. Esto ha sucedido con frecuencia en Inglaterra. Quiero decir que en este tres de abril último no ha pasado nada. Ni se configura nada que una democracia sana y fuerte no pueda digerir.

¿Què va conduir una persona profundament democràtica i antifranquista com Ramon Trias Fargas a escriure, el 5 d’abril de 1979, aquest text que conclou negant el que realment havia passat (este tres de abril último no ha pasado nada)?

Trenta anys més tard encara dolen els anticossos que es van generar en aquell moment i que han impulsat normes i accions que han convertit els Ajuntaments en Entitats sense autonomia política i amb una autonomia administrativa vigilada i escapçada per administracions que no eren elegides directament pels ciutadans: les Diputacions primer i, més tard, els Consells Comarcals (àmbits de domini dels partits, lluny del control directe de la ciutadania).

Ara, el Partit Popular vol aprofitar els temps obscurs i incerts que estem vivint per donar el cop de gràcia a l’autonomia local.

Els delictes i els comportaments indeguts d’alguns (pocs, però rellevants) alcaldes i regidors corruptes ha facilitat el descrèdit dels Ajuntaments, que no es salven de la malfiança de la ciutadania.

També hi ha ajudat el perillós “alzheimer col·lectiu”. No es recorda què van fer els primers governs, amb les arques buides, sense el personal adient, sense conèixer l’administació, sense la complicitat de la majoria dels “cuerpos nacionales”.

Amb la col·laboració generosa i lleial de moltes persones implicades en organitzacions socials i culturals i amb un coneixement precís de les necessitats dels pobles i ciutats van treballar amb diligència i entusiasme per aconseguir uns municipis més nets, més endreçats, més segurs. Es van elaborar els primers estudis, previs als primers programes d’acció i d’inversió, i es van posar les bases per a la qualificació cultural, per als equipaments escolars, esportius i de lleure i per a un urbanisme controlat. I es van situar els impostos als nivells necessaris i es van crear els òrgans recaptatoris per aplicar-los amb justícia. El català va començar a recuperar el rang de llengua administrativa, encara que es va haver d’esperar alguns anys per poder escriure les actes en aquesta llengua (es podia fer, sempre que també es fes en castellà, que era la llengua vàlida). I es van inventar projectes d’impacte singular, com, per exemple, les emissores municipals, que durant un temps van promoure noves formes de participació i van constituir-se en escola dels professionals que més tard passarien a corporacions públiques o privades amb uns models d’informació i de programació absolutament rupturistes.

Malgrat aquestes credencials, no es va produir cap gest en favor d’una major autonomia política i d’un millor finançament (val a dir que ni per part del Govern Central, ni del Govern de la Generalitat). Com a màxim se’ls va convidar a la festa enverinada d’unes requalificacions urbanístiques que estan en l’origen dels excessos de l’última dècada.

El gest ha arribat ara, en el moment de màxim descrèdit dels polítics, en forma de “cop de gràcia”. És el gest que no es van atrevir a fer fa trenta anys els “titulars” del poder espanyol.

Si l'“Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración Local” es transforma en Llei, el poder institucional més proper als ciutadans, el que pot auscultar millor totes les problemàtiques i el que pot fer d’avantguarda dels serveis públics, el poder local, serà una “gerència” sotmesa permanentment als criteris del govern central de torn (és a dir, obligada a complir les seves indicacions i no els requeriments d’uns ciutadans cada cop menys sobirans).

En l’exposició de motius queda palès l’objectiu: racionalizar la estructura organizativa de la Administración local de acuerdo con los principios de eficiencia, estabilidad y sostenibilidad financiera, garantizar un control financiero y presupuestario más riguroso y favorecer la iniciativa económica privada evitando intervenciones administrativas desproporcionadas.

Més endavant aclareix:

Por tanto, solo podrán ejercer competencias impropias, cuando no se ponga en riesgo financiero la realización de las competencias propias, no haya duplicidades con las competencias autonómicas, y se garantice la sostenibilidad financiera de las nuevas competencias o actividades económicas, respetando en todo caso el principio de eficiencia y el resto de los requerimientos de la legislación de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera.

Dóna més poder a les Diputacions (uns ens anacrònics, poc democràtics, sotmesos als partits). El objetivo de racionalizar la estructura organizativa de la Administración local se refleja en las medidas incluidas para fortalecer a las Diputaciones provinciales

Manté els “cuerpos nacionales”, és a dir “de obediencia nacional española” i, a més, reforça l’immens poder que ja té la función interventora en las entidades locales.

En cap moment s’esmenta l’obligació d’atendre les necessitats ciutadanes (que penso que hauria de ser l’objectiu principal d’una institució democràtica, no?) ni el principi d’autonomia.

L’avantprojecte incompleix la Carta Europea de l’Autonomia Local. Només cal comparar el que acabem de transcriure amb el preàmbul d’aquest document (copio la versió aprovada per les corts espanyoles):

(…) considerando que las Entidades locales son uno de los principales fundamentos de un régimen democrático; considerando que el derecho de los ciudadanos a participar en la gestión de los asuntos públicos forma parte de los principios democráticos comunes a todos los Estados miembros del Consejo de Europa; convencidos de que en este nivel local este derecho puede ser ejercido más directamente; convencidos de que la existencia de Entidades locales investidas de competencias efectivas permite una administración a la vez eficaz y próxima al ciudadano; conscientes de que la defensa y el fortalecimiento de la autonomía local en los diferentes países de Europa representan una contribución esencial en la construcción de una Europa basada en los principios de democracia y descentralización del poder; afirmando que esto supone la existencia de Entidades locales dotadas de órganos de decisión democráticamente constituidos que se benefician de una amplia autonomía en cuanto a las competencias, a las modalidades de ejercicio de estas últimas y a los medios necesarios para el cumplimiento de su misión (…)

Més edavant, afirma:

Article 3: El ejercicio de las competencias públicas debe, de modo general, incumbir preferentemente a las autoridades más cercanas a los ciudadanos.

Article 8.2: Todo control administrativo de los actos de las Entidades locales no debe normalmente tener como objetivo más que asegurar el respeto a la legalidad y de los principios constitucionales.

El llarg camí que els que van retenir el poder el 1975 van deixar obert per quan vinguessin temps propicis per a la involució, que va ser traçat pel Partit Popular a partir de 1996, que no va ser rectificat pel PSOE quan va recuperar el govern de l’Estat, el camí de la interdicció de l’autonomia local està a punt d'assolir el seu objectiu.

¿L’elecció de l’alcalde tornarà a ser la designació de qui ha d’agafar el telèfon quan truquin dels Ministerios o de la Delegació o Subdelegacions del Govern (central, òbviament)? I quan s’acosti un ciutadà amb un problema urgent o important, potser li haurà de dir: “em planteges un problema impropi, que m’obligaria a una intervenció administrativa desproporcionada i que atempta contra els principis d’eficiencia, estabilitat y sostenibilitat financiera, que tinc l’obligació de garantir…”?