Els partits polítics tenen la clau, la ciutadania ha d'exigir la rectificació. 1

(Les notícies que estem coneixent els últims mesos conviden, en un primer moment, a respostes des de la impotència. Però si som capaços de mantenir el cap clar i ser perseverants en la il·luminació dels problemes fonamentals, podem convertir aquestes notícies en l’últim argument per demanar/exigir als partits polítics que rectifiquin ja, no amb gestos ni amb mesures-“placebo” aconsellades pels professionals de la manipulació. Perquè, a Espanya, són els partits que tenen la clau de la rectificació de les polítiques econòmiques equivocades i del desgavell institucional/territorial.

Han de retornar a la ciutadania la sobredosi de "confiança" que han rebut des de la restauració democràtica. Han de deixar de controlar les Institucions i han d’impulsar processos de democràcia interna i de connexió amb les persones reals i els seus problemes. No poden quedar-se en una exhibició de pseudo-transparència com la que estem veient, amb vergonya aliena, aquests dies. No necessitem succedanis d’actes de fe.

Òbviament que els parlaments s’han d’afanyar a fer noves lleis electorals i de finançament de les formacions polítiques, però això requereix mesos. En aquest moment és imprescindible que els partits comencin a treballar com si aquestes noves lleis ja estiguessin vigents. I qui diu els partits, diu els dirigents, els opositors a les direccions i els militants.

Reflexionaré sobre aquest tema en els tres articles que publicaré aquesta setmana.)

I

L’atenció a allò real és una virtut
Hannah Arendt

La majoria de les persones del sud d’Europa vivim temps molt difícils. Tenim molts problemes que ens aclaparen, ens immobilitzen i en vencen: problemes reals i problemes imaginats (tant perillosos com els reals).

Veiem molt poques solucions reals, imaginem solucions ideals (que no resolen els problemes).

Ens resulta impossible adaptar el nostre temps vital al vertigen dels esdeveniments.

Estem en perill de consolar-nos amb la indignació, llepant-nos les ferides, convencent-nos de la nostra bondat i innocència i denunciant la “irresponsabilitat dels altres”.

I malgrat tot, no vivim el pitjor temps de la història.

Hi ha hagut períodes esgarrifosos, de grans catàstrofes -naturals o provocades pels deliris humans-, en què les conseqüències han estat irreversibles. Hi ha hagut èpoques de misèria econòmica i moral insuportables. Durant milers d’anys la vida de la majoria dels individus no tenia cap valor.

Estem en un temps crític, sí, però tenim recursos materials, intel·lectuals i morals suficients per encarar els problemes i resoldre’ls.

Cada vegada són més els qui reconeixen que les mesures contra l’anomenada “crisi econòmica” no han estat encertades. Podríem afegir que l’error ha derivat d’una diagnosi incorrecta.

En aquestes circumstàncies, potser és aconsellable tornar a mirar els problemes, definir-los altre cop, buscar les seves causes i, al mateix temps, imaginar solucions possibles (no possibles solucions).


Qüestions prèvies

1. Parteixo de la base que, en democràcia, l’objectiu polític prioritari és governar la complexitat per articular una nova convivència, no sotmetre les singularitats i les diferències a una abstracció convertida en altar i doctrina per estar a l’alçada d’una presumpta “gran oportunitat històrica”.

Els governs s’haurien de “limitar” a aconseguir l’aproximació màxima a les realitats (en plural) de la ciutadania; detectar les inquietuds i els desitjos compartits; percebre les pors; definir els problemes; pensar solucions possibles; mantenir, restaurar o crear àmbits de relació de manera que es minimitzin, sense necessitat de cap tipus de repressió, els riscos d’enfrontament. En resum, governar la complexitat per articular la convivència i millorar la cohesió.

M’agrada molt una definició del temps polític-social: una sèrie de moments en què les persones es van fent cada vegada més hospitalàries (lamento no haver anotat el seu autor).

2. Hem de fer el possible per rebaixar les proclames. Prendrem mal si volem escriure la propera pàgina de la nostre història -que està en blanc- en poesia èpica. Millor la prosa, senzilla i humil, discreta i respectuosa.

Els problemes

Els problemes són molts. Em cenyiré a tres que considero greus i intentaré explicar com la solució del tercer pot afavorir la dels altres dos.


Primer problema. La desigualtat econòmica creixent

Penso que hauríem de prescindir de l’expressió “crisi econòmica”, perquè enlluerna, no deixa veure la realitat, potser hi veurem millor si li donem el nom de “desigualtat econòmica” i li afegim l’adjectiu “creixent”. La democràcia és un règim que ha d’afavorir la igualtat. Si no ho fa, es degrada i prepara el terreny a règims pseudo-democràtics.

L’origen del problema és una nova “separació de poders”.

Un repàs de la història ens pot permetre entendre què està passant. Al segle XIX, la reivindicació de la “separació de poders” la van protagonitzar els adversaris de la democràcia: Napoleó III, “l’emperador dels francesos” volia ser independent dels poders parlamentari i judicial. Ningú podia controlar la “voluntat del monarca”.

Ara passa el mateix. Hi ha molts “Napoleó III”. Estem sota un “Imperi Econòmic” -els governants del qual tenen nom i cognom- que està a punt d’aconseguir la “separació de poders”. En diuen llibertat i desregulació, ho van formular en l’anomenat Consens de Wasingthon, el 1990, ho han anat elaborant i desenvolupant amb recursos econòmics i humans extraordinaris, amb fermesa i constància, i, sobretot, amb astúcia (han aconseguit que una part de la feina la fessin governs socialdemòcrates i han dominat la majoria dels partits amb el seu finançament). Estan a punt d’aconseguir un règim absolutista nou (el poder no ha d’estar subjecte a cap limitació institucional). Tot el que pugui ser negoci ho ha de ser i ho serà –si forma part de les competències públiques, ha de privatitzar-se-.

El problema s’agreuja perquè alguns partits polítics democràtics són partidaris d’aquest règim absolutista nou (que mereix el nom de “nova plutocràcia”) i estan contribuint a la seva hegemonia desmantellant les Institucions governamentals, degradant la funció pública i desacreditant la política. El Partit Popular n’és el paradigma. Però cal dir que d’altres partits han contribuït i contribueixen a la seva consolidació i, sobretot, que la Unió Europea ha claudicat (els que la manen de debò no han estat escollits democràticament).

El patiment que la instauració del regim nou comporta, exigit pels seus executius, és infligit pels governs democràtics en un procés cruel que va convertint, de fet, els ciutadans en súbdits.

Després de robar-li a les paraules austeritat i reforma el seu sentit (l’austeritat és una virtut i les reformes impulsades pels parlaments són factors claus de la democràcia), han exigit sacrificis (una altra paraula tergiversada).

Un repàs dels sacrificis il·lumina situacions injustes i intolerables: la misèria d’una part molt important de la població; la desaparició de la “classe mitja”, (la gran adversària ja que avalava la millora permanent de l’Estat del Benestar); la retallada de les expectatives i de les possibilitats dels joves; la destrucció de moltes empreses productives i la ineficiència de l’administració pública.

El problema és que un poder no democràtic, l’econòmic, s’ha separat i exigeix la submissió dels poders democràtics.

Si no prenem mesures aviat, ens faran celebrar el final de la crisi amb càntics de lloança al règim nou, que, òbviament, mantindrà oberts al públic uns teatres on se simularan accions de govern; promulgacions de normes; aplicacions de la justícia, per part d’homes i dones escollits per sufragi universal en les “festes quadriennals de la democràcia”.

Al meu entendre, aquest problema només té solució si el considerem “el problema”, si els partits renuncien a teledirigir les Institucions (no postulo governs tecnòcrates, sinó governs independents dels interessos partidaris, defensors tenaços de les Institucions des de les quals serveixen els ciutadans) i si aconseguim que les millors persones l’analitzin a fons, en facin la diagnosi més precisa i proposin les mesures noves urgents a emprendre.