divendres, de març 04, 2011

Espanya i Catalunya... i Europa. Allò que és important i allò que és urgent.

1. Reflexions generals.

Costa molt entendre el nostre món avui dia. Potser el problema més important és que, de grat o per força, s’imposa que “el nostre món” sigui “tot el món”. I això, per a qualsevol ésser viu és anihilador, perquè la garantia de la vida individual és el coneixement del seu entorn per poder establir els intercanvis convenients en uns relació que alguns han anomenat amb encert de “cooperació competitiva”. Per definició, doncs, l’entorn ha de ser abastable. I el planeta sencer no ho és.

Una altra cosa és que les organitzacions d’individus vagin obrint els camps d’acció i ampliïn el marc d’intercanvis fins assumir la responsabilitat global. Els éssers vius tendeixen naturalment a l’eficiència. Els humans, influïts per la cultura, ens en allunyem sovint. Si avaluéssim el grau d’eficiència de la pulsió individualista que ens domina, o dels tres grans àmbits d’acollida i educació que hem construït al llarg de mil•lennis (família, població, escola) o de les Institucions polítiques que ens governen, els resultats tendirien més a la catàstrofe que a la satisfacció.

Opino que la crisi actual té molt a veure amb aquests fets. Si és així, no ens en sortirem amb reaccions urgents que posposin diagnòstics solvents i respostes a allò que és important.
Encara que no ho sembli, aquest preàmbul és fruit d’una reflexió sobre les “retallades” un dels grans arguments informatius de les últimes setmanes.

Un “oracle” va clamar: s’ha de reduir el dèficit dels estats de la Unió Europea perquè si no, els “mercats”, una altre avatar del mateix “oracle” castigaran tots els estat, un rere l’altre, sense compassió. Una barreja d’ecos i rumors, que avui dia tenen tota la credibilitat ha acorralat els governs, es ha obligat a rendir-se, a convertir-se a la nova religió i a predicar les excel•lències de la reducció del dèficit. No hi ha arguments, hi ha amenaces, tant difoses com les que atemorien els primers humans quan sentien remors més enllà dels caus on intentaven protegir-se.

“Tranquil•litzar els mercats” és la formulació eufemística que s’ha trobat per aconseguir la claudicació de l’Europa més atractiva de tota la seva història, la que va construir-se mitjançant el pacte de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. No sé si en som prou conscients que assistim als funerals del millor centre-dreta i del millor centre-esquerra europeus. Què els substitueix?: la dictadura dels “mercats”. La més eficaç de les dictadures, perquè el poder és “invisible” i els individus no es poden treure la por del cos. En un país on el nombre d’aturats galopa cap els cinc milions, on el fracàs escolar és estrepitós i on els joves no poden mirar amb optimisme el futur (el seu temps) no es pot titllar d’exagerat l’ús de la paraula “dictadura”.



2. Allò que és urgent: la veritat i la responsabilitat.

I en aquest context, s’imposen retallades. Sense saber de quin mal patim (no nego la crisi, em permeto sospitar que les persones que imposen les retallades no coneixen a quina crisi s’enfronten). No coneixem el que és important i ens afanyem a fer el que alguns exigeixen com a deure urgent.

A Catalunya hi ha una despesa excessiva en ensenyament? Al contrari. I en sanitat? Al contrari. En xifres absolutes i relatives estem per sota de la mitjana europea, ocupant la cua dels rànquings. A l’any 2006, la despesa educativa i sanitària a Catalunya –al conjunt d’Espanya també, però menys- era insuficient. La dècada de l’abundància no havia servit per augmentar els pressupostos d’aquests serveis essencials. La retallada redueix allò que ja era insuficient. (Suposo que no escapa la derivada perversa que té l’afectació a aquests serveis: que els ciutadans puguin pensar que gastàvem més del compte, just el contrari del que és veritat).

La pregunta següent és obligada. Com que l’evidència es fonamenta també en dades relatives, en percentatges, quines partides pressupostàries estaven per damunt de la mitjana europea? Haurien de ser aquestes les més afectades per la retallada. No tinc la resposta, però hi ha una evidència sospitosa: s’afecten els serveis essencials, que gestionen les autonomies i no s’afecten els serveis de titularitat estatal. Una evidència que il•lumina una ideologia.

Ho he escrit unes quantes vegades: cal que els responsables polítics ens diguin la veritat i que els ciutadans ens avinguem a fer els esforços imprescindibles per sortir de la crisi. Ara bé, sense xecs en blanc. Amb condicions.

La primera: Definició del nivell d’estalvi mínim.

La segona: Descripció de l’estat actual de l’estructura de la despesa i de la previsió d’ingressos. No se’ns ha informat, quan es podria haver fet a partir de les dades de la Intervenció General.

La tercera: Explicació del “pla de xoc”, amb l’especificació de totes les retallades, de la durada prevista i de les polítiques complementàries –que han de tenir l’objectiu d’obrir els camins per al creixement econòmic-. És una fal•làcia vincular automàticament la reducció del dèficit amb el creixement econòmic. La ideologia dominant seguirà exigint reduccions de despesa pública (de moment, ja ha aconseguit imposar la “bondat” del que se’n diu “aprimar l’administració” (una paraula positiva, “aprimar” –curiosament fa quatre dècades, la paraula positiva era engreixar).

La quarta: Convèncer els ciutadans. Ho considero imprescindible, si no volem continuar perdent l’essència de la democràcia. Parlo per experiència, no és veritat que els ciutadans no en vulguin saber res de pagar més o avenir-se a sacrificis. És una qüestió d’autoritat moral de qui ho proposa, de credibilitat.



3. Allò que és important: una tercera via per a Espanya.


Una anàlisi profunda del que ha passat en els últims quinze anys ens dóna un conjunt de dades que ens permeten concloure que a alguns països europeus -a Espanya de manera intensa- s’ha fet política des d’un pragmatisme reactiu. Els governs s’han dedicat a respondre a estímuls en comptes d’estudiar, de planificar i de construir vincles morals abans d’actuar. La resposta als estímuls ve determinada per les incitacions. L’estudi, la planificació i la construcció de vincles morals es fonamenta en les conviccions i en l’assumpció de responsabilitats. Acostumats a la reacció en els temps “bons” –qui no se n’aprofitava de les circumstàncies era titllat d’estúpid-, ara continuen reaccionant. El cas Zapatero és paradigmàtic. L’ensorrament electoral del PSC també s’explica, en part, per això. Han tingut molts reflexos que els han donat èxits sense precedents i no se n’han adonat que els reflexos s’anaven convertint en reflexos condicionats.

Penso que l’electorat català va fer una bona opció el mes de novembre. El que està passant en els primers mesos em fa dubtar que el Govern estigui a l’alçada dels ciutadans que els van votar per primera vegada, però cal atorgar-los el període de confiança. Em puc equivocar en la interpretació, però penso que en el vot va tenir menys pes el nacionalisme que el “centrisme”.
Em saltaré les eleccions del mes de maig, perquè les municipals es guanyen o es perden en cada municipi i, per sort, la realitat catalana és molt complexa.

El repte més important són les eleccions generals. Ens hi juguem molt, especialment els ciutadans catalanistes socialdemòcrates. L’escenari actual és negatiu, inconsistent. Tota la xerinola (no mereix dir-se’n debat) successòria de José Luís Rodríguez Zapatero és insultant. Quasi tothom percep com un temps agònic el que falta per acabar aquesta legislatura. I per als catalanistes socialdemòcrates l’alternativa és com per anar-se’n a viure “nord enllà”. Una victòria aclaparadora del PP, com pronostiquen les enquestes, podria voler dir el final del somni de l’Europa Social i de l’Espanya del pacte constitucional. Perquè malgrat que en el PP hi ha persones de pensament demòcrata-cristià, no són majoritaris. Podríem trobar-nos amb el govern més ultranacionalista i dretà d’Europa.

Davant d’aquests possibilitat em dolen la ceguesa, la indolència i el conformisme dels amics i companys que, com jo, han viscut amb perplexitat la deriva del PSOE i del PSC. També em dol l’eufòria mal dissimulada dels que pensen, a Catalunya, que serà l’oportunitat per a la independència (no ho serà, més aviat pot contribuir a una ruptura civil catalana).
¿Per què no mirem amb humilitat la història contemporània d’Europa? ¿Per què no encetem el temps de recuperar el millor del passat? Cap crisi s’ha resolt amb instruments nous, sinó amb noves utilitzacions d’instruments vells. (De vegades m’imagino què escriuran del nostre temps i considero versemblant un judici com aquest: “Durant de primera dècada del segle XXI, es va aconseguir esborrar del mapa tots els grans homes i totes les grans dones de la història, es va aprofitar el foc per fer desaparèixer totes les seves paraules. Els mediocres van tenir, finalment, la possibilitat d’ocupar el seu lloc. I van instaurar la nova barbàrie”).

Hi ha una possibilitat, que seria bona per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. Trencar amb el bipartidisme espanyol. Només es pot aconseguir buscant un marc per a un gran pacte d’Estat. En podríem formular les bases recuperant el millor del passat: Els fills del demòcrata-cristians i dels socialdemòcrates recuperem i actualitzem els acords dels nostres pares (o avis) i definim i avalem un model de govern espanyol per als propers vuit anys. Aquest podria de ser el primer marc de treball i podria influir immediatament en la política espanyola (el PSOE no pot continuar governant sol amb aquesta broma de mal gust de la geometria variable). Després s’hauria de buscar la traducció electoral. Al PSOE li costarà de moure’s, per això, les meves esperances estan en el PSC, en CiU i en el PNV. Si es deixa a part el nacionalisme, es poden trobar moltes confluències programàtiques, un programa comú per a Espanya que pugui influir a Europa. L’acord hauria d’incloure la constitució de fet d’una tercera força parlamentària (no parlo de grup parlamentari) que decantaria i orientaria en una direcció nova de debò el govern espanyol i la política espanyola. No seria una força menor, perquè podria superar els tres milions de vots i acostar-se als cinquanta escons.

No és un procés fàcil ni té l’èxit garantit. Però en aquest moment, l’alternativa és majoria absoluta del PP o Gran Pacte dels hereus de la Democràcia Cristiana i de la Socialdemocràcia. Penso que val la pena treballar en aquesta direcció.