Els errors de la socialdemocràcia espanyola

Fa molts anys, en els inicis del meu enfrontament dialèctic contra els partidaris d’un sistema d’ensenyament que considerava molt perjudicial per als nois i noies que el patirien, vaig aventurar una predicció que, malauradament, el pas del temps ha confirmat. Ja l’he esmentat alguna altra vegada en aquest blog: la connivència entre el liberalisme econòmic radical –propugnat i practicat pels neoconservadors- i el liberalisme moral –defensat amb entusiasme increïble i practicat pels neosocialdemòcrates- podia provocar un perjudici social difícilment reparable. Els dos liberalismes compartien la defensa dels drets individuals per damunt dels drets polítics i morals, és a dir la preeminència de l’interès del “jo” –que no ha de pactar amb ningú- per damunt de l’interès del “nosaltres” –que he de pactar, necessàriament, amb altres persones.
Tota la impostura que ha dominat l’educació dels últims catorze anys s’ha basat en aquesta complicitat dels dos liberalismes.

Dos fenòmens greus

Vist des d’ara, la realitat és pitjor del que havia previst perquè, entre d’altres s’han produït dos fenòmens que expliquen la gravetat de la crisi que ens aclapara.

1. El liberalisme moral ha buidat d’ideologia els partits socialdemòcrates –que és el mateix que dir que s’han diluït en el liberalisme econòmic, és a dir s’han transformat en l’altra cara del neoconservadurisme-. No m’agrada parlar de “relat”, de falta de “relat” (una altra de les concessions al pensament neoconservador), sinó de falta de discurs. Un relat es pot crear, es pot improvisar, només necessita un bon guionista. Un discurs, no. Perquè exigeix un coneixement sòlid, un pensament audaç i una expressió convincent. El relat persuadeix, el discurs convenç. La democràcia no pot sotmetre’s a la persuasió, perquè genera consumidors, públics, adeptes, però no ciutadans. I la clau de la democràcia és la ciutadania.

2. El segon fenomen és pitjor encara. Fa un moment, en la defensa del discurs, em referia a l’exigència del coneixement sòlid. Quan l’important és “el capritx” individual, el valor del coneixement es rebaixa, perquè la gran aliada de la preeminència del “jo” és la ignorància, filla del menyspreu.

És curiós que l’anomenada “societat del coneixement” sigui una impulsora d’ignorants. En les escoles, en els Instituts i també en algunes facultats universitàries han dominat els alumnes ignorants –no em refereixo als que no saben o als que tenen dificultats per aprendre, sinó als que no volen aprendre i s’enfronten als professors que els molesten i agredeixen els companys que gosen estudiar-.

El menyspreu del coneixement

Per acreditar la descripció que estic fent, podríem preguntar-nos per l’estat dels quatre grans mètodes de coneixement que hem sabut crear els humans –i si els hem creat és perquè, en un moment de la nostra història els hem considerat imprescindibles.

El primer mètode és el científic, que busca la veritat mitjançant la demostració. La ciència no influeix en absolut en les decisions socials a Espanya. El desdeny de la ciència és l’esport estatal (donem una dada: a Espanya l’any 2008 es van gastar més de setze mil milions d’euros en publicitat; en I+D la despesa pública i privada no va superar els tretze mil milions).

El segon mètode és el revelat. El PSOE li ha tret tot el suc possible a l’anticlericalisme. No vull entrar a valorar una actitud que sempre m’ha semblat covarda, simplement vull lamentar que la nova onada s’ha endut tot el coneixement associat a la cultura bíblica i a les seves derivacions: una part considerable de la cultura humanística.

El tercer mètode és l’artístic. Durant molts segles, l’art ha constituït un sistema d’àmbits on es generaven mirades noves a la realitat que servien per construir universos ficticis que oferien als receptors la possibilitat d’entendre o d’acceptar una mica millor el món –sempre confús-. Tinc el convenciment que l’art subvencionat a Espanya no respon a aquests paràmetres, que els artistes subvencionats mai no s’han plantejat que estan al servei dels ciutadans que els permeten fer la seva obra. No cal preguntar-se si l’art no subvencionat manté el compromís moral de l’herència secular. L’art no subvencionat és invisible. No té cap influència.

El quart mètode és el que podríem anomenar argumentatiu. Busca la versemblança mitjançant l’especulació i l’argumentació. Hi caben el gènere judicial, i el deliberatiu –que hauria de ser propi dels parlaments. També hi podríem afegir el periodístic i de de les mal anomenades ciències socials –que no compleixen els requisits mínims per merèixer el nom de ciències-. Les últimes grans decisions judicials espanyoles són polítiques. En els parlaments no es delibera, s’agredeix verbalment. El periodisme està en crisi i alguns mitjans de comunicació espanyols s’han convertit en lobbys polítics. I massa acadèmics de les facultats de “ciències socials” s’han transformat en generadors d’analogies amb pretensió de descriure la realitat (les analogies mai no descriuen la realitat, la comparen amb d’altres coses).

Estic convençut que només podem sortir bé de la crisi actual si som capaços de restaurar el valor del coneixement. La ruïna és impressionant, però si volem assumir la responsabilitat de sortir-nos-en –i l’hem d’assumir- ho hem de fer. Potser aquest podria ser un dels objectius nous de la nova socialdemocràcia.