dissabte, d’abril 02, 2011

L'enèsim error de Zapatero

En política, quan es tergiversen els principis les accions són errònies. I els errors no els paguen els polítics, sinó els ciutadans. Quan l’error és d’un partit que es diu socialdemòcrata, els més perjudicats són els ciutadans socialdemòcrates.

Posem-nos en la pell d’un neoconservador ben instal•lat. Acaba de rebre una altra bona notícia. Zapatero ha anunciat que no es presentarà a les properes eleccions generals. El neoconservador ben instal•lat porta una bona temporada. El govern del PSOE li està fent la feina, fins i tot en el camp semàntic perquè fa servir les paraules “reforma” i “reformisme” per referir-se a l’acció de desmantellament dels serveis bàsics per disposar de recursos destinats a “salvar” els responsables de la crisi, preservant la seva integritat i la seva immunitat. Les acadèmies de les llengües tindran feina: “reformar” ara també vol dir derivar diners de la Sanitat i de l’Ensenyament als bancs. El neoconservador ben instal•lat contempla, amb un paternalisme que xiuxiueja el “ja t’ho deia jo”, els militants, simpatitzants i electors del PSOE -i del PSC-. Els veu aclaparats, desorientats, orfes. Al seu costat contempla com la televisió mostra reunions del president “d’esquerres” amb uns senyors respectables, la nova cort del rei despullat. Els recorda que anem cap als cinc milions d’aturats per culpa seva, perquè van votar a aquell qui diu que anem millor perquè ara l’atur creix més a poc a poc. El neoconservador ben instal•lat no expressa ostensiblement la seva alegria, però li encanta que Zapatero digui que vol esgotar la legislatura, no té cap pressa que governin els seus, perquè, de fet, ja governen els seus.

Canviem de perspectiva i responem a una persona de disset anys, que ens pregunti, perquè l’any vinent podrà votar, què és això de la democràcia per a nosaltres. Li direm que és un sistema basat en una delegació de sobirania a uns governants mitjançant unes eleccions en què es comprometen a fer unes polítiques determinades que han escrit en els seus programes. Només faltaria que a aquesta persona se li acudís preguntar-me: “Tu vas votar aquest govern?” “Sí”. “Vas votar aquestes polítiques?”. “No”. “Així, per què no pleguen?”. Tocat.

Aquesta conversa inventada (per sort) fa més escandaloses les paraules de Zapatero al Comitè Federal. Cito textualment: “Voy a ejercer mi responsabilidad como Presidente del Gobierno hasta el final de la legislatura, hasta el último día y lo voy a hacer como hasta ahora: cumpliendo con los compromisos que asumí en el Parlamento ante los representantes de todos los ciudadanos”. No es compromet a complir amb els compromisos assumits davant dels ciutadans, ni tan sols amb compromisos que s’acostin al que els seus votants puguin entendre com assumibles. Algú podria respondre’m: “la sobirania està en els representants i la situació d’ara és excepcional”. La meva rèplica seria. “Els meus representants li haurien de dir al senyor Zapatero que hi ha altres maneres d’encarar aquesta crisi i que la diferència entre el que es va comprometre a fer i el que fa és brutal i que o bé ha de dimitir i deixar pas a un altre president del govern del PSOE o bé té l’obligació de tornar-me a consultar, és a dir, de convocar eleccions”.

En el discurs hi ha una altra afirmació increïble: “(...) para elegir a la persona que encabece nuestras listas en marzo de 2012. Y para que ella pueda, a su vez, después de ser elegida, disponer de tiempo suficiente para forjar un proyecto político para el nuevo periodo y también para explicárselo a los ciudadanos”. Acabem de recular al segle XVII: primer escollirem una persona, després construirem un projecte polític i després l’explicarem als ciutadans.

Els fets em van convencent que és imprescindible la iniciativa política que explicava en una reflexió anterior d’aquest blog. Ara, a Espanya, només hi ha una política: la neoconservadora. Avui s’ha perdut una altra oportunitat: la dimissió i l’elecció d’un candidat a President fins el 2012, una persona acreditada i de prestigi a Europa –el PSOE en té unes quantes-.

L’única esperança per aconseguir que l’any vinent no siguin els neoconservadors de sempre els que iniciïn una llarga etapa de domini a l'estat passa per un gran acord dels partits del nord d’Espanya. Inclòs el PSC.