dissabte, de novembre 05, 2011

El camí equivocat

Entre les tècniques de la Retòrica hi ha “l’argument de direcció”: Si ja hem escollit un camí, no podem tornar enrere. Sembla que és el dogma del present. Les persones elegides per administrar el bé públic són incapaces d’imaginar una alternativa a la realitat actual. No són els únics. Hi ha corporacions financeres que estan convençudes que el camí escollit continua essent el millor i faran tot el que puguin (tenen molt poder) perquè cap responsable polític gosi imaginar un canvi de rumb. Han treballat molt bé durant els últims vint anys, han aconseguit que els polítics els ajudin a desacreditar la política, han aconseguit desactivar el pensament crític que podia cultivar-se en els centres educatius, en les manifestacions artístiques i en els mitjans de comunicació i han implantat el culte a la cobdícia, al món líquid i al “jo individual” (aquell que menysté tot el que no representi un benefici propi, aquell per a qui no importa l’efecte que els seus actes tenen per als altres: el contrari al “jo moral”). Un exemple: només en aquest context s’entén l’acceptació acrítica del discurs de Steve Jobs als alumnes de la Universitat de Stanford –que aquests dies centenars de milers de persones escolten, admiren i aplaudeixen. Ara no puc analitzar exhaustivament les barbaritats que diu, només convido a pensar en l’última recomanació que fa i que encén l’auditori: Stay Hungry, stay Foolish (podríem traduir-ho de manera no literal com: no deixeu de desitjar, seguiu esbojarrats), el retrat de l’únic “valor” que té prestigi avui.

Ningú no pot negar que el PSOE, amb la complicitat d’un PSC sotmès, va canviar de rumb el maig de 2010, però esclar, el canvi de rumb no garanteix el camí correcte. Del 2006 al 2010 ens arrossegaven cap a la fallida moral, política i econòmica, vam caure-hi i vam prendre mal.

A partir d’aquell moment s’han perdut quatre grans oportunitats.

La primera era la dimissió de Rodríguez Zapatero i la formació d’un govern amb estabilitat parlamentària garantida i la màxima credibilitat europea possible. En comptes d’això es va posar el govern al servei de la redempció europea del president.

La segona era la rectificació del PSC després del missatge claríssim dels ciutadans catalans -en forma de vot- en les eleccions al Parlament de Catalunya: congrés extraordinari i exigència de canvi de rumb a Madrid. Ni una cosa, ni l’altra. Al contrari, justificació pública entusiasta de l’injustificable: la reforma de la constitució, per exemple.

La tercera era la confecció de candidatures. Òbviament, Rubalcaba sol no podia recuperar la confiança dels electors socialistes, per tant s’imposava un procés de selecció dels millors candidats possibles en cada circumscripció: persones noves, socialdemòcrates, solvents en les seves professions i amb autoritat moral. Les candidatures són continuistes. Han actuat com les Institucions financeres internacionals i les grans corporacions privades, que han premiat els responsables de la catàstrofe. La perseverança en el manteniment dels responsables de polítiques errònies és una malaltia crònica del PSOE: podríem donar-li un nom: la síndrome Bel, en homenatge a Germà Bel que després d’haver demostrat l’immens error de les polítiques d’infraestructures de les últimes dècades ha vist com ningú li feia cas i es persistia en l’error, amb gran entusiasme. El que han fet en l’àmbit educatiu n’és un altre exemple clamorós.

La quarta oportunitat era la construcció d’un discurs nou, radicalment nou, fonamentat en la veritat (qui està en el govern la coneix millor que ningú) i en un programa a mig termini d’exigència de sacrificis estructurals i conjunturals que permetessin encarar els propers anys amb més marge de maniobra. En comptes d’això, s’ha optat per un discurs vell, molt vell, caducat i, el que és pitjor, gens respectuós amb els ciutadans, perquè els fa responsables de l’apocalipsi que anuncien si guanyen “les dretes”, quan s’han dedicat els últims divuit mesos, després de culminar la revolució de l’ultraliberalisme moral, a començar l’última fase d’entronització de l’ultraliberalisme econòmic. Abraçats al PP en la ressaca de la reforma constitucional, ens miren i ens diuen que la seva parella és el diable.

Aquests errors, gravíssims des del pensament socialdemòcrata, aboquen Espanya a un futur d’augment de les desigualtats, d’hegemonia del pensament ultraliberal únic, i d’involució autonòmica.

Alguns companys em retreuen que escrigui aquestes opinions ara. Poden perjudicar els interessos del PSC, dels “meus”. Potser aquest és el problema de fons, pensar que “els meus” són el meu partit, amb la qual cosa es confon un instrument amb aquells a qui ha de servir. Els “meus” són totes les persones joves que he tingut la sort de conèixer en les meves classes, perquè, per primera vegada, temo pel seu futur. Fa anys que se’ls adula elevant-los a la categoria d’únics protagonistes del món, se’ls ha convidat als funerals del coneixement, se’ls ha repetit que podien fer-se ells mateixos, se’ls ha recomanat l’egoisme irresponsable (Stay Hungry, stay Foolish)... i ara ningú no sap com dir-los que darrere la porta hi ha el desert. Els “meus” són els aturats que han dedicat temps i recursos a aconseguir la millor formació possible (alguns han pogut demostrar-ho en les feines de les quals han estat expulsats simplement pel fet d’haver arribat els últims). Comparteixo amb ells un raonament bàsic, que cap partit incorpora en el seu programa, “repartim el treball, encara que els que tenim feina haguem de ser el vint per cent més pobres”. Els “meus” també són tots els que no compten a l’hora de dibuixar els perfils sociològics del present: les persones que prefereixen contemplar que explotar, “estar-se’n” que consumir, enraonar en viu que reaccionar als estímuls virtuals, les persones que consideren una estupidesa afirmar: és l’economia, imbècil!

Formo part del trenta per cent de ciutadans que no saben què faran el 20 N. I no me’n sento gens orgullós. M’agradaria que “els meus”, que no van aprofitar l’oportunitat de canviar el govern el maig de l’any passat, que no van impulsar la gran rectificació el novembre, que no van renovar les candidatures, s’aturin un moment, pensin que potser avancen per un camí equivocat i busquin una drecera: un canvi en el discurs, que a hores d’ara només pot ser radical: una descripció correcta i clara de la realitat, el pla de xoc dels sacrificis en favor de la comunitat i la crida a la gran rectificació socialdemòcrata.

Sóc capaç d’esborrar totes les frustracions passades, de renunciar a totes les exigències de responsabilitat, d’oblidar tots els menyspreus, si escolto el discurs nou.