dissabte, de gener 01, 2011

2011: Un escenari possible. 1

REFLEXIÓ PRÈVIA

El 2010 es recordarà com l’any en el qual es va fer visible la derrota absoluta de l’esquerra europea i més concretament de la socialdemocràcia. La devastació arriba fins i tot a les paraules: ¿Qui pot definir de manera convincent en què consisteix ser d’esquerres o ser socialdemòcrata avui dia?

Ja fa temps que penso que la conjunció del liberalisme moral de l’"esquerra" i el liberalisme econòmic de la "dreta" ens han abocat a la vora d'un col•lapse social. Algunes persones ben informades opinen que els símptomes són clars i preocupants.

Tampoc no han fet bon servei lectures simplificadores de teories sociològiques que han convertit l’analogia en realitat. L’analogia és una tàctica imprescindible per conèixer el món: la descoberta de les “novetats” només es pot fer a partir d’instruments semàntics vells (d’això, els científics en saben molt). Segurament que és una bona trobada la paraula “líquida” com a analogia per a aproximacions provisionals a la realitat. Però en comptes d’aproximacions, que il•luminarien precisament la impertinència de la paraula, per la multitud d’excepcions i, sobretot, pels seus efectes perversos en la recerca de solucions possibles als problemes, s’ha volgut “explicar-ho” tot amb aquesta paraula. Els metges insisteixen en una realitat fonamental per a l’exercici de la seva professió: més que malalties, hi ha malalts. Doncs bé, alguns sociòlegs i la majoria dels seus comentaristes ens diuen el contrari: hi ha malaltia, els malalts no importen i no hi ha gent sana. Aquesta joguina terminològica serveix de coartada per al relativisme absolut. En un article recent, un professor de “Storytelling” recomanava fa pocs mesos que acceptéssim que el rumor ja forma part de la realitat i que l’important no és ni la realitat ni la veritat, sinó el rumor.

Los rumores, nos guste o no, son el combustible principal que alimenta el mecanismo de comunicación triunfante en esta nueva economía, el boca a oreja. La combustión permanente de dichas especulaciones es la que precisamente pone en marcha el motor de la atención de los ciudadanos, del debate privado y público, y es necesaria para lograr la perseguida cohesión social y visión común frente a un problema. Por tanto, para construir la imagen de España no debemos tratar como incendio lo que en realidad es necesaria combustión.

Antonio Núñez: España serà lo que se rumoree. El Pais, 16/08/2010

¿Llegeixo bé si interpreto que –tornant a l’analogia- el senyor Núñez ens està dient que la malaltia és imprescindible perquè el malalt continuï malalt?

Ara es pot percebre que l’esquerra amb el seu liberalisme moral ha fet la feina bruta al liberalisme econòmic i, sense saber-ho, s’ha immolat en el seu altar. És patètic veure el president del govern lloant les excel•lències d’unes polítiques contràries a les que va pactar amb els seus electors, abans d’oferir el seu cap a un botxí. Jo no sóc partidari del martiri, no el vull ni per a mi ni per als altres, però si alguna vegada em toca ser martiritzat preferiré que sigui per defensar les meves idees, no per defensar les idees del botxí.

La derrota s’ha produït. A Europa, no hi ha cap partit d’esquerres amb la fortalesa suficient per guanyar unes eleccions en la dècada que acabem d’encetar. Ara bé, això no és el pitjor. Hi ha dos fets més greus: 1) la irresponsabilitat de la majoria dels governants d’esquerres, que s’han sentit còmodes en les corts del poder i han confirmat cada dia, davant del mirall, la seva superioritat moral, han deixat orfes els miserables (ja se’m perdonarà la incorrecció política) i n’han creat més. 2) Referint-nos a Espanya i a Catalunya, amb set anys de governs d’esquerres, ara hi ha molta més gent en una situació de pobresa irreversible i també, molta més gent relegada, exclosa, humiliada. Si aquestes circumstàncies coven la ràbia i el ressentiment, el conflicte social pot ser imparable i no ens podem imaginar la seva magnitud.

Hi ha solució? Sí. Hi ha alternativa, sí. Em referiré més endavant a un escenari desitjable per a aquest any que acabem d’encetar. De tota manera, amb franquesa, penso que el millor seria promoure plataformes noves d’implicació ciutadana amb dos objectius: 1) presentar als governs la possibilitat d’una política econòmica alternativa que exigeixi molts sacrificis immediats als que tenim sous o ingressos dignes, alts o molt alts, però que ens compensi amb la creació de llocs de treball, per a les persones preparades, en sectors on hi hagi feina per repartir (aquesta és la paraula: repartir), i amb l’assignació de fons extraordinaris per a les persones que viuen en la pobresa. 2) anar definint un partit nou, per si l’esclerosi dels partits tradicionals es converteix en “el” problema. Potser la paraula idònia per a aquest partit seria “demòcrata” per posar de relleu la reinstauració del seu factor bàsic: el govern ho és en representació dels ciutadans, no del poble, ni del públic, ni dels consumidors, ni de les audiències, ni dels territoris, ni de la nació, dels ciutadans. I també hauria d’incorporar el qualificatiu “europeu”, perquè Europa, ara, és més solució que mai. (Ja sé que acabo d’anomenar unes sigles que ja existeixen). El nom fa la cosa. Aquest partit hauria de tenir una vocació de centralitat i hauria de proposar la regulació del liberalisme econòmic i també la del liberalisme moral, des de la confiança en les virtuts dels ciutadans, molts dels quals no només saben regular-se, sinó que, amb convenciment o per força, ja ho han fet.

L’ESCENARI

1. El nou govern de Catalunya respon a les expectatives creades en els àmbits de l’educació i de la cultura.
2. El Partit dels Socialistes de Catalunya assumeix les seves responsabilitats i encerta la reformulació dels objectius.
3. El PSOE convenç Zapatero de la conveniència de la seva substitució immediata, forma un govern amb credibilitat i orienta les seves polítiques cap a la creació d’ocupació.


QUE NO ENS FALTI
1. El pa a taula
2. La disposició a nous viatges d’anada
3. La ironia

(L’escenari el desenvoluparé un altre dia)

1 comentari:

Miquel Planas ha dit...

... totalment d'acord. Només que la predisposició del viatge sigui també de tornada, Joan. Bona anyada